A les 16h. tenim hora per anar a les verificacions, pensava que trigaria molt de temps, però la veritat és que aquesta gent ho té tot més que estudiat. Revisen que porti totes les llums correctament instal·lades, em donen un bidó i a continuació anem a retirar els documents.
Al pavelló tot està indicat, els volutaris porten senyalitzats els idiomes que parlen, per fer més fàcils els tràmits. Retiro els dorsals. Per error vaig pagar el camping en comptes de pagar el parking per als 4 dies. Vaig a la tauda d’incidències d’última hora i en un moment m,abonen la diferencia i em donen els adhesius a col·locar a la furgo.
Ja només queda recollir el xaleco reflectant, que també vaig comprar amb la inscripció i llestos !!!!. El que queda de tarda el passo badant amb tota la moguda que hi ha; gent de tots els països, bicis espectaculars, andromines amb rodes, … a la nit anem a veure el castell de focs.
Dia D, m’aixeco tard, esmorzo tard, … començo a preparar la bici , dino tard, però molt … continuo preparant la bici.
Fins que passades les 16:00 h. vaig cap a la soritda. La meva sortida és la de grups amb un màxim de 90 h.... vaja la més multitudinària i la primera sortida és a les 18h (van sortint grups de 500 cada quart d'hora). Tot hi anar-hi a les 16h ja soc dels últims … això vol dir que em passaré gairebé 4 hores fent cua a ple sol. Ara començo a entendre a tothom que ens aconsellava no fer aquesta sortida. … la veritat és que es fa moooooooolt pesat. Encara sort que he encertat portant una ampolla d’aigua i un entrepà per amenitzar l’espera…que sino ….
Si d’alguna cosa serveix tanta espera és perque quan arriba el moment tinc unes ganes boges d’agafar la bici i començar a pedalar d’una vegada.
Sortidaaaaaaa !!!! Per fí . Comencen els dubtes. Desde l’última brevet de 600, no he fet masses km. i únicament he sortit una nit per ser el primer català a veure sortir el sol pel Cap de Creus. A més a més ,porto tota la setmana fent el guiri i sense tocar la bici per a res. A part, mai he fet més de 638 km. … i ara toca fer-ne el doble.!!!!
Va, ara no és hora de dubtes, estar aquí és un premi i vull gaudir-ho tot: els kms., els companys, la carretera, les pàjares, les crisis, els paisatges, el sol, la pluja, les alegries, els avituallaments, … aquesta prova dona per molt !!.
Els primers km. per la periferia de St. Quetin vaig rodant en grup, però molt aviat començarem a posar un ritme còmode però ràpid amb els meus companys.
La veritat és que passem d’agafar grups i anem al tema. Primer contratemps mecànic, desllanto, paro a temps, i solventem amb rapidesa.
Creuem un poble, a França sempre és una mica complicat: hi ha moltes zones peatonals, rotondes, jardineres, desnivells, ... s'ha d,anar en compte i més rodant en grup. Per complicar una mica més, en aquest poble, ens trobem dues joves animant efusivament els participant cobertes només amb un petit bikini ... És massa d'hora per tenir al·lucinacions ... pregunto als companys: - heu vist .. ??? Síííí !!!.Continuem.
Aviat es fa de nit,és un espectacle veure llums i més llums de bici fins a l’horitzó. Continuem anant molt ràpid, començo a pensar que potser ho pagaré més tard, però ara em trobo bé i puc fer-ho. També és veritat que si ara vaig ràpid trobaré menys gent als avituallaments.
Arribem al primer avituallament a Mortagne au Perche km. 140 (on no hem de fitxar). Collons quanta gent !! No tinc clar si es millor parar o continuar i adelantar a tots els que estan parats … que no són pocs. Al final decideixo parar, la intenció és fer un entrepà, però per error em poso a la cua (uns 10minuts de cua, la més llarga de tota la ruta) dels que volen caldo i pasta. Doncs ja que hi som em cardo un bon plat de pasta.
Em poso de nou en marxa direcció a Villanes-la-Juhel, el primer control al km. 221. Continuem anant molt ràpid i en tota la nit només ens passen un parell de grups .. no sé si això es bo o dolent !!!. Estic bé, així que arribem a Villaines-la-Juhel, pràcticament no veig ni a la Míriam, que està sobant a la furgo del Tatxo. Agafo una mica de menjar carrego aigua i a pel primer segell del periple.
Continuo a bona marxa fins a Fougeres km.310, on faig un esmorzar de forquilla i ganivet. La primera nit l’he passat sense gaires problemes i a bona marxa. Això està bé. Comença a ploure una mica … però gairabé res, com ve sent habitual 300 kms són sonònim de baixon, i tot i que he menjat molt, passo la primera crisi. Em costa seguir el ritme i busco qualsevol roda que em porti a un ritme que no hagi de forçar.
Sort que aquest tram és dels més curts i arribo a Titeniac (km. 364) sense majors incidències. Arribar als control és tot un festival, primer hi ha tot el guirigall d’assistents, després arribes al parking de bicis, aparques, i comença un circuit on primer fitxes i després continues passant pels avituallaments. Si vols menjar pots fer-ho pagant (no surt excesivament car i es menja molt bé, a escollir entre varis plats). Com que tinc mitja asistencia quan coincidim tirem de menjar nostre, però sino coincidim tiro dels controls.
Em trobo força millor, així que torno a agafar la velocitat brevetiana, sense pressa ni pausa. Destí: Loudeac on hi ha el següent control al km. 449.
L’ambient de la Paris-Brest-Paris, és el que fa diferent aquesta prova. En tots els pobles hi ha gent animant als participants, siguin els primers o els últims. Sigui la tarda, la nit o el matí.
I no només es dediquen a animar sinó que alguns improvitzen avituallaments totalment gratuits (de no gratuits també n’hi ha). La veritat és que rodar així és molt més agraït.
També és sorprenent la varietat de gent que hi participa … vinguts de tots els continents, mai abans havia pedalat al costat de tants asiàtics, ni amb tants americans. Aquests últims amb unes bicis d’acer equipades amb tots els detalls inclús amb maillots de llana. Això és la festa de la bicicleta i estic content de poder-ho viure desde dintre.
Les hores i els km. van passant, ja sóc a Loudeac, tinc assistència així que tiro del meu menjar, omplo bidons, carrego barretes, ... vaja el serimonial de sempre i surto. Tot i que Brest està lluny ja he començat el meu compte endarrera, fins ara no hi volia pensar massa, però ara ja ho puc fer. Quan parem aprofito per mirar el mòbil, desde casa em segueixen "on line", sempre anima llegir algun missatge dels teus.
Les neurones comencen a “estar fritas” que diria algú. Passo per l’avituallament de Sain Nicolas du Pelem, però no quadra res … però si jo pensava que encara quedava molt??? … ahhhh ¡!!! Que no és control que només és avituallament. Ni paro doncs, perquè en 30km. arribaré a Carhaix Plouguer on hi haurà la Míriam.
En aquest trajecte em trobo de cara amb els primers randonneurs, que ja han arribat a Brest i tornen cap a París. Quina enveja !!!! jajaja !!!!.
Arribo a Carhaix, tinc assistència així que menjo bé, carrego bidons i menjar i començo a dubtar. Com que la nostra assistència va amb una criatura no pot seguir el nostre horari, així que ens hem de posar d’acord. Primer valorem la possibilitat de que es quedin aquí a Carhaix (km. 525 i 703). Jo tampoc tinc molt clar que haig de fer. Ara és massa d’hora per parar a dormir. Tampoc tinc son … però fins a Brest queden 93 km. i pinta mal temps a part de que el terreny tampoc es gaire favorable. Finalment fent-se fosc començo a tirar direcció Brest.
L'assistencia també anirà fins a Brest. Els primers km vaig més o menys bé, però arriba la foscor i amb ella començo a veure, en la nostra direcció, llamps i més llamps … uixxx !!
De moment vaig sec però és evident que tard o d’hora acabaré moll.
Fa 30 hores que no dormo i començo a notar-ho, els primers atacs de son de la Paris-Brest-Paris … ja estan aquí. En una baixada se’m tanquen els ulls fins a tres vegades … fins que arriba la pluja, així se’m passa la crisi de son, però arriba l’aigua i el fred. Això comença a posar-se pitjor. Son i pluja a la PBP és la cosa més normal, ja hi comptava, però tot i això, quan arriba…. toca els ous !!!.
Veig un tiu estira’t a la vorera, dormint ,però si està plovent!! .. i no poc !! Penso que deu ser un paio del nord…bé, millor dit, deu ser del nord del nord. Com es pot dormir al terra enimig d’una tempesta ???
Després d’una pujada hi ha un poble amb un avituallament que no hi comptava, pefecte. Puc tornar a omplir bidons (m’he obligat a beure molt i aprofito qualsevol avituallament per carregar aigua, encara que en tingui.). Ara em costen molt de passar els km. fins ara no havia tingut aquesta sensació, però la veritat és que tinc moltes ganes d’arribar a Brest. … i el que passa normalment quan desitjes que una cosa arribi aviat… doncs el contrari. Els kms es fan lents, molt lents, … entre la pluja hem vaig creuant amb els que ja tornen i sempre tinc la sensació de que ells van cara avall i jo pujo, … no sé si és així, però no entenc perquè vai tant lent..o ells van tant ràpid. Li dono voltes a aquest tema, quina estupidesa, oi ?? jajaja !!! Doncs potser tenia raó, ara arribem a dalt d’un coll i s’intueix que Brest està a prop, al final d’una baixada ... però no és ben bé així, donem voltes i més voltes però no acabem d’entrar a Brest.
Finalment entrem a Brest, ens ajuntem un grupet .. així sembla que la pena, sigui menys pena…Però quin error pensava que entrariem a Brest i trobaríem el control molt aviat, doncs no !!!De cop un soroll m’espanta !! Què passa ?? Doncs passa, que m’adelanta una d’aquestes andromines carrosades, que no aixequen més de mig metre del terra. Sembla una caixa de morts amb rodes !! potser és una premonició, jajaja !!!
Agafem una rotonda i adelantem a l'andromina, s’ha quedat encallada amb la vorera, el pobre ha de sortir de la capsa, per tornar a col’locar la “bici” al carrer. Potser només han sigut 5 o 6 km.per la zona portuaria de Brest, però s’han fet eterns, al final una pujada i control. Per fi km.618 !!! Negocio amb el Capde quant dormim: 3 hores dic jo?? 2 diu ell ?? … doncs 2:30’. El Tatxo diu que plega aprofitant que te l’assistència. Ni cas. És tard (les 3 :00h.), aquest sector m’ha costat molt, m’anirà bé dormir ... fa 33 hores que no dormo, però crec que he triat el pitjor lloc per dormir, a l’entrada del pavelló hi ha una planxa metalica que tots els participants hi passen per sobre fent molt soroll !!! ahhhh ¡!!! A més, m,he deixat l,esterilla a la furgo però ara no els vull despertar...dormiré a terra. Em costa adormir-me i em desperto sovint … en fi .. ningú va dir que seria fácil !!! Com vem acordar el despertador sona al cap de dues hores i trenta minuts. M’aixeco, em canvio tota la roba, esmorzo, embusso un lavabo i anem a veure la nostra assistència. El Tatxo al final surt. El que fa dormir … ni que sigui 2 hores.
Nou dia, i noves condicions climatologiques. No plou però hi ha una boira que no es veu res de res, tot i que ja tenim claror de dia !!!. Potser millor axí.
Jo no vaig, com sempre, em costa agafar el ritme als primers km, vull dir la primera hora, em costa molt !!!. Tampoc em preocupa, deixo que els meus companys tirin, jo a la meva. Ara sóc jo qui es mira els que es dirigiexen cap a Brest, jo ja en torno, jeje !! … Ara segueixo les fletxes de Paris no les de Brest.
Em distrec mirant les bicis, andromines amb pedals i derivats … fins un tram que no comparteix l’anada i tornada.
Arribo altre cop a Carhaix, ara és el km. 703, coincidim amb el Capde que queda clar que a partir d’ara anirà a la seva.
Tornem a passar per l’avituallament de Sanin Nicolas, passo de parar i continuo. Em trobo una taula tota parada de fuites, amb un rètol que convida a agafar-ne als pariticpant de la PBP, l’han posa’t uns veïns. Em miro una poma, ella em mira a mí ... me la menjo !!!.
Hem passat varis avituallaments improvitzats d’aquests, així dóna gust !!. Ara plou i fa fresca, però ja m’he acotsuma’t a aquest clima, ni em poso el cangur ni em tapo. A Loudeac faig una bona parada, ja sóc al km. 782, això rutlla i vaig més be de temps del que tenia previst. La pluja continua anant i venint, a estones apreta i a estones para completament. Arribem al km. 841, Quedillac, hi ha un bon avituallament, però no m’entretenc massa perquè en 25 km. tindré a la Míriam esperant.
Un comentari a part mereix la gent de l’organització, un 10, sempre atents al que poguis demanar, sempre preocupats, i sempre amb un somriure. Molt bé, tenint en compte que hi ha avituallments on, entre l’anada i la tornada, estaran pràcticament tres dies passant ciclistes a totes hores amb diferents necessitats: uns volen menjar, altres beure, altres busquen lavabos, d’altres dutxes, l’altre un lloc per dormir, altres volen un mecànic, d’altres no volen res, …
Arribo a Tinteniac, fitxo però no trobo a la Míriam, encara no han arribat. Amb el temps que trigo a fitxar, omplir aigua, pixar, … arriba. Ens mirem uns balls regionals. Menjo el poc arròs que queda, mentre observo com una colla intenten treure una autocaravana d’un camp ple de fang. La pobre dona que condueix se la veu apurada … M’alegro que finalment aconsegueixin treure la furgo, ara la dona marxa ràpid a atrapar al seu/s ciclista/es. La PBP tampoc és fácil pels assistents. Monto el kit de llums a la bici, en breu començarà a fer-se fosc. La Míriam marxa fins a Fougeres, control del km. 921, on tenen previst parar a dormir.
A part del mal de cul, i que les potes ja no són les mateixes que abans, em trobo força bé, molt millor del que preveia. És més, crec que estic molt millor que quan he sortit aquest matí de Brest, això m’anima i em motiva… i ja queda poc més de 300 km. Surto direcció Fougeres, no en vull entretenir més, per fer el màxim km. possibles de dia. Vaig bé, però no puc evitar parar en un avituallament que han improvitzat una familia al mig d'una pujada. Tenen de tot: menjar, cafè i caldo calents, begudes, … està tota la familia. S’alegren de que pari i jo m’alegro de que ells estiguin allà. Fai un cafè calent, omplo aigua i els hi faig una foto, mentre insistieixen en que no cal que pagui res !!.
Arribo a Fougeres, sé que aquest control és clau, porto 921 km. a les cames, la Míriam es queda en aquest control i fins el matí no en marxarà. Recupero bé, menjo força gràcies al sopar que ha improvitzat la cuinera. Estiro per primer cop (una mica tard, no?). Em poso els camals, deixo la jaqueta a mà per si fa més fred, música a tope i …endavant.
Surto motivat, sé que les properes hores seran importants per saber com acaba tot plegat, serà la 3ª nit, i en total només porto dormides 2h30’. Tinc curiositat per saber com respondrà el meu cos. Aguantaré bé ??
Al principi tot rutlla, acabo de sortir molt fresc del control. Aviat formem un petit grup, penso que és important que em quedi amb aquest grup, així estaré més concentrat (pel tema de rodar en grup)i així la son m’afectarà menys. En part l’encerto perquè sí que es veritat que estic pendent del grup, però massa, perquè van un punt més ràpid del que aniria jo. No vaig còmode amb ells, però tampoc vull rodar completament sol, més que res pel tema de la son. Així van caient els kms, a estones em poso a tirar del grup (més que res per frenar-los una mica … jejeje ¡!!) a estones em quedo al darrera i a estones els perdo la roda, sprinto per agafar-los, …. Això es va repetint una vegada i un altre,… de cop noto com els llums de les bicis del davant se m’ajunten, es separen, es mouen, es tornen a juntar…. Uffffff !!!! Em costa horrors fixar la vista, m’estic adormint a sobre la bici, faig un parell de cops de cap. Em tiro aigua per la cara, però continuo tenen “al’lucinacions” amb els llums de les bicis del davant, ho passo malament, tinc por de fotre’m una ostia i tirar algú del grup amb la meva caiguda. Decideixo apartar-me una mica del grup … ara vaig més tranquil, si caic … ho faré jo sol. Em prenc un actimel d’aquells concentrats amb cafeïna, tauritina, … a veure si axí espavilo una mica. Continuo tirant-me aigua per la cara ... em quedo una mica perque el Tatxo va una mica més retrassat(també va millor sol). Me n’adono que lluny del grup vaig més bé, sense les "alucinacions" dels leds vermells. Enxufo les llargues del meu foco i després d’algun cop de cap més, sembla que la cosa millora i supero la crisi, que no ha sigut precisament curta. Ara estic content, he supera’t la crisi i em noto molt millor.
En part he vingut a la PBP per això, estic content i físicament no tinc gaires problemes. Comencem una pujada, atrapo els del grup, la pujada es relativament llarga, d’alguns km. Apreto una mica per veure si encara em queden forces, continuo atrapant gent del grup. De cop ja els he passat a tots i la pujada continua, faig un excercici d’autoestima, continuo apretant fins que trec a tothom de roda. Buaaa !!! Estic bé !!! arribo a dalt i espero al company. Fa una hora m’arrosegava sobre la bici i tenia dificultats per mantenir els ulls oberts i no podia amb el ritme del grupet… i ara, en canvi, faig demostracions de força i els deixo a tots al darrera. jajaja !!!.
Amb aquesta euforia arribo a Villaines-la julhel. Amb la tonteria he creuat la barrera dels 1000 km. volguis o no començo a pensar amb l'arribada. M’acabo de recuperar d’una crisi de son i en poc més d’una hora començarà a clarejar, penso que no serà molt agosserat continuar. Però el Tatxo diu que tiri que ell no continua sino dorm una mica. Si he fet 1000 km amb ell, tampoc es plan de separar-nos ara… i menys tenin en compte que ell també m’ha tingut que esperar en moltes ocasions. Li proposo de dormir només una hora, pensant que ell em dirà que vol dormir més, però accepta. Aquest cop no trigo res en adormir-me tot i que m’he posat al mig duna corrent d’aire.
Això sí, en una hora estic de peu despertant al Tatxo. Amb les primeres clarors del dia abandono el control, després d’intentar beure’m un cafè horrible que només ha servit per escaldar-me la llengua i fer-me anar al lavabo. Al mateix poble entro en un bar i em fotu un cafè com Deu mana. Ara sí, comença l’últim dia.
Ara ja no valen tactiques, ni res, queden 220 km. Ara és arribar o arribar. Vaig al tema, però de nou no vaig. Ahh clar !!! torno a necessitar la meva hora, collons !!! He sortit que començaca a clarejar. Amb la sortida del sol, començo a treure’m roba. Està mig núvol, però també surt el sol, feia moltes hores que no el veiem.
Arribo a un poble, paro en un semàfor i llegeixo en un retol que a 200mts hi ha un avituallament gratuït. He esmorzat poc, potser és una bona ocasió. Efectivament arribo a una carpa d’un club ciclista, tenen música en directe, taules, cadires….i uns fogons enormes on fan un caldo que trigaré anys a oblidar … just el que necesitava.!!! Són molt atents, potser massa … reconeixen que som de la peninsula .. encara que no reconeixen de quina part .. i l’acordeó comença a entonar un .. “.. que Viva espanya …” jajaja !!!
Els dono les gràcies (pel caldo no per la música) i marxo cap a Mortagne-au-Perche, el proper control al km. 1.090.
Comptava que trobaria a la Míriam, però no és així. Total que em cardo un altre plat de pasta, igual que vem fer a l’anada (quan em volia menjar un entrepà).
Comparteixo taula amb uns altres catalans, que van més pendents de l’hora perquè van sortir amb el grup de menys de 80 hores. Jo no tinc aquest problema. Fent temps arriba la Míriam, dubto si canviar la roda o no. Tota la nit la meva bici era, de lluny, la que feia més sorolls. Crec que és el nucli, no sé si canviar de roda o continuar … decideixo que si ha arribat fins aquí serà per molt que em deixi tira’t. De totes maneres li dic a la Miriam que no s’aparti molt del telèfon.
Hi ha 75 km. fins el proper control , físicament vaig bé però em comença a molestar molt el soroll de la bici, cada cop que apreto fort, espetega que deu n’hi do. Vaig rallat i només espero arribar a Dreux i anar a veure un mecànic. Em pregunto perquè no ho he fet abans, ufff !!!. Mentrestant vaig pedalant sense posar-me dret i miro de portar una cadencia alta (que diguin el que diguin … a mí no m’agrada gens). Miro de no pensar amb la bici … però és inevitable.
Arribo a Dreux, em repasso la bici i veig que el problema principal no és la roda sinó les cassoletes de pedalier. Vaig a veure el mecànic però no tenen recanvi. M’entra la mala llet, estic al km. 1165, només en falten 65 km., i té més joc el meu pedalier que el Casino de Peralada. Amb la mala llet em fotu un entrepà i marxo de l’assistència, oblidant-me un bido d’aigua.
Em fa ràbia perquè podria apretar molt més de que ho faig, però haig de ser conservador amb la mecànica, un parell de muros durs… els passo com puc, sense forçar massa, … penso que la bici dirà prouuuuuu però aguanta. Tinc set i no tinc aigua, em cabrejo ... fins que el Tatxo em dona un bidó seu. Ja no tinc set .. però la bici em fa patir ...
Això s’acaba, i com sempre, entre l’alegria d’acabar i la tristor de que s’acabi .. un cúmul d’emocions … porto dos anys pensant en aquesta prova i en breus minuts formarà part del passat. Entro als carrers de St. Quetin, fem una volta llarga … però al final veig el pavelló !! Sento com em crida la Míriam, ja està !! 71 hores i 37 minuts per fer els 1230 km.
Paris-Brest-Paris .. ha sigut un plaer, moltes gràcies !!!.
Jeroni Xic
